MILLORS MOMENTS 2

Heey dreamers! Avui al Magic Mondays us porto la continuació de l'entrada de fa dos dilluns. Torno a dir que és una entrada molt especial per a mi ja que aquests moments literaris són pràcticament els que m'han fet ser qui sóc. Només he posat dos moments perquè no descarto fer una tercera part en un futur. 

Hi haurà spoilers de cada moment. No llegiu el paràgraf si no us heu llegit el llibre.

Si hi ha hagut un llibre que m'ha fet tocar les estrelles és "Lola y el chico de al lado" . I és que les últimes pàgines d'aquell llibre em van fer somiar amb els ulls oberts.  Sabeu aquella sensació de felicitat màxima? Aquell moment en la que la pell se’t posa de gallina per tot el que estàs sentint? Aquell moment on sents que tot es para i cobra sentit? Doncs sí, Lola y el Chico de al lado és més que això. Perquè les últimes pàgines d'aquest llibre són poesia en estat pur. Una poesia tant perfecta i màgica que tinc claríssim que MAI seré capaç d'oblidar. I és que cada vegada que alço el cap i observo com la lluna balla amb les estrelles revisc el record d'aquell ball que mai no morirà.

 “"Aixeco la barbeta abans d'arribar al ball agafada de la mà del noi que em va donar la lluna i les estrelles"  

Com a molts de vosaltres Harry Potter va ser la saga que em va iniciar en aquest món. Però després de Harry Potter la saga que em va marcar més va ser Percy Jackson ( quan encara només hi havien 5 llibres ). I és que la saga és tant increïble que en Rick, encara ara, continua sent un dels meus quatre escriptors preferits. 

Jo estava espantada perquè no volia de cap manera que la saga acabés malament i tenia moltes possibilitats de fer-ho... Però realment no podia haver estat un final millor. Recordo sentir felicitat i més felicitat en cada paraula que llegia. I és que el que hauria estat "el final perfecte" s'estava fent realitat. No només van salvar el món sense cap mort important ( a part de la d'en Luke clar ) sinó que en Percy no va acceptar la immortalitat per quedar-se amb l'Annabeth! Cadascú va obtenir el que mereixia, tal i com havia de ser. Però el millor va ser quan P E R  F I en Percy es va declarar a l'Anabeth. Juro que vaig deixar anar un crit d'emoció i tot! I és que després de cinc llibres ja no podia més! 

I ja sé que la saga continua ( de fet estic enganxada a "Els herois de l’Olimp") però per a mi, el veritable final, ja l'he llegit. 

 "She raised an eyebrow. "You got something to say to me, Seaweed Brain?"
"You'd probably kick my butt."
"You know I'd kick your butt."
I brushed the cake off my hands. "When I was at the River Styx, turning invulnerable . . . Nico said I had to concentrate on one thing that kept me anchored to the world, that made me want to stay mortal."
Annabeth kept her eyes on the horizon. "Yeah?"
"Then up on Olympus," I said, "when they wanted to make me a god and stuff, I kept thinking—"
"Oh, you so wanted to."
"Well, maybe a little. But I didn't, because I thought—I didn't want things to stay the same for eternity, because things could always get better. And I was thinking . . ." My throat felt really dry.
"Anyone in particular?" Annabeth asked, her voice soft.
I looked over and saw that she was trying not to smile.
"You're laughing at me," I complained.
"I am not!"
"You are so not making this easy."
Then she laughed for real, and she put her hands around my neck. "I am never, ever going to make things easy for you, Seaweed Brain. Get used to it."

U S    E S P E R O   A L S   C O M E N T A R I S!