50 coses sobre mi

Heey dreamers! Doncs sí! Hem arribat als 100 subscriptors! MIL GRÀCIES! Avui tocaria ressenya però gràcies al vostre suport i a les vostres subscripcions, que donen vida al bloc he decidit que toca una entrada ESPECIAL! En comptes de la típica entrada agraint tot el que feu dia a dia pel bloc, ( Ja sé que n'heu llegit moltes ) he decidit agrair la vostra confiança d'una altra manera. Vosaltres confieu en mi i en Shinning like a Book i per això jo us "confio" o us "regalo" 50 coses que no sabíeu sobre mi, sobre la meva vida privada. Així que us agraeixo la confiança, amb més confiança. M I L   G R À C I E S

1.     Faig 4rt d'ESO 

2.     Tinc el cabell arrissat i quan hi ha molta humitat semblo un lleó( sí, haig de viure amb això ) 

3.     Sóc bastant baixeta -.- 

4.     Vaig néixer el dia de la hispanitat ( Què hi farem?) 

5.     L'única cosa que m'agrada tant o més que llegir és córrer.

6.     Podria dir que l'atletisme és la meva vida: Com més corro, com més em supero a mi mateixa, més feliç sóc. 

7.     Entreno 3 hores a la setmana +  tres quarts de natació

8.     Sóc la típica persona que per motivar-se només necessita que algú li digui que NO HO POT FER. "Ho faig perquè vull, vull perquè puc i puc perquè em van dir que no podia". De fet, vaig començar a córrer per demostrar a cert professor que s’equivocava amb mi... I ejemejem... s'ha hagut d'empassar les seves paraules.

                          Mai deixeu que res ni ningú us digui quins són els vostres límits!

9.     També m'encanten els esports de risc i de muntanya! ( escalada, ràpel, baixar barrancs, fer coves...)

10. Quan faci divuit anys penso pujar en un avio i ( amb ajuda professional) tirar-me amb paracaigudes .

11. Els meus ulls semblen marrons però depèn de la llum que hi hagi canvien de color ( segons la meva amiga, tenen una ralla taronja, però cadascú amb el seu tema XD)

12. L'any vinent marxo a USA a estudiar :)

13. Vull estudiar Educació primària en anglès.

14. Faré el batxillerat Humanístic. 

15. Sóc la persona més desordenada que us pugueu imaginar. 

16. Si escric amb calma la meva lletra és bastant maca, però si escric amb presses ( com casi sempre ) només l'entenc jo!

17. Sóc feliç amb les coses més simples. Fer esport, llegir, sortir amb els amics...

18. La meva millor amiga i jo ens coneixem de tota la vida! ( Podríem dir que quan jo vaig néixer ella ja m'esperava jejej ) I amb el meu millor amic podríem dir el mateix.

19. Sóc la típica persona que es fa amb tothom, però fa uns anys era MOLT ( Sí amb majúscules) tímida. 

20. Tinc 2 germanes petites.

21. M'encanta pintar-me les ungles de colors *-*

22. Ho perdo tot, TOT. 

23. La meva habitació està tant desordenada ( estic treballant en aquest tema ) que s'hi pot trobar tot el que et puguis imaginar!

24. Menjar és un dels grans plaers d'aquesta vida *-*

25. Em tornen boja els iogurts gelats ( Sí, aquells dels toppings)

26. M'encanta la pasta*-*, les tapes de platja *-* i la xocolata 

27. Els meus restaurants preferits són "La Txapela", "La Tagliatelle" i qualsevol dels típics restaurants al costat del mar. 

28. Sí, he d'acceptar que a vegades em vicio als programes "telebasura" de Telecinco

29. M'he empassat totes les sèries de TV3 ( començant per "Plats Bruts" i acabant per "La Riera")

30. Sóc una fan incondicional d'en Joel Joan i de l'Stiles Stilinski 

31. Em fan molta pena els animals, i em faria vegetariana si no m'agradés tant la carn 

32.  Vaig fer 11 anys de dansa! ( Ni m'agradava, ni se'm donava bé, ni feia gaire cosa a la classe, així que ni jo mateixa m'explico com vaig aguantar tant!)

33. Vaig començar música quan era petita però només vaig aguantar 1 any! Realment el meu talent musical és de sota 0. NEGADA TOTAL.

34. Estic completament enganxada a "Teen Wolf"

35. El meu primer concert va ser el del Bruno Mars fa dos anys ( crec ) i fa menys d'una setmana vaig anar al de Maroon5.

36. Sóc una fan boja de Txarango i la rumba catalana! Les cançons d'aquest grup m'entren tant endins que les SENTO, m'emociono, ploro, canto, crido , ballo... VISC LES CANÇONS. 

Som un riu que sempre abança, de la guerra en farem dansa

37. A D O R O els campaments d'estiu! Són el millor que hi ha! 

38. Ningú, repeteixo, ningú, canta Rolling in the deep amb el mateix estil que jo. ( Espero que mai ho hagueu de sentir )

39. Visc en una casa petita.

40. Tinc un gos ( Cooker Spaniel )

41. M'encanten les pel·lícules romàntiques *-* 

42. Tota la meva família és catalana encara que tinc familiars que viuen fora de Catalunya. 

43. Odio, odio les pel·lícules de por! ( No entenc com la gent paga diners per anar a passar-ho malament) 

44. Només he vist tres pel·lícules de por a la meva vida, i no penso mirar-ne més ! 

45. Vaig sovint a Vic i tinc la "tradició" de que cada vegada que hi vaig comprar-me un llibre.

46. Sóc la persona més vaga que existeix! ( No exagero, no.) Penseu que jo SEMPRE em menjo el dinar fred perquè em fa pal aixecar-me de la cadira i fer una passa per posar el dinar al microones. 

Sóc massa vaga per moure'm

47. Els meus avis viuen en un poble del Lluçanès 

48. Tot i que normalment no m'agrada obsessionar-me amb el meu físic no puc evitar ser una mica presumida, i és que m'encanta arreglar-me de tant de tant!

49. Un dia normal no em veureu maquillada, però si em veieu als caps de setmana és probable que m'hi trobeu.

50. Les frases que més em defineixen són: "You may say I am a dreamer, but I am not the only one." I "El camí és la verdadera meta" ( una llarga història) 

Doncs bé, dreamers... Ara ja coneixeu una miqueta més de mi. Us espero als comentaris, com sempre! *-*

MILLORS MOMENTS

Heey dreamers! Avui al Magic Mondays us porto una entrada molt especial per a mi. Es tracta dels sis moments més  èpics del món de la literatura. Per dir-ho d'una altra manera és el TOP 6 dels millors moments que he llegit durant tota la meva vida lectora. Aquelles escenes  que m'han fet posar els pels de punta, que m'han fet plorar, riure i emocionar-me tant que s'han quedat gravades dins meu.  Ho dividiré en dues entrades ja que sinó seria molt llarg. La segona part la penjaré el dilluns vinent no l'altre ( perquè tinc una sorpresa pel dilluns 22)

Hi haurà spoilers de cada moment. No llegiu el paràgraf si no us heu llegit el llibre.

Encara ara, quan recordo els últims capítols de la saga que em va marcar la infància m'emociono. I és que aquells últims capítols, aquella batalla, aquelles morts, aquell duel.. sí que van ser èpics. Recordo la primera vegada ( de moltes) que vaig llegir aquell final. Vaig perdre completament el món de vista i vaig centrar-me amb en Harry i en tot el que podia guanyar o perdre. Vaig plorar de ràbia i tristesa amb la mort del Fred, d'en Remus i de la Nimphadora... però també vaig plorar d'alegria i felicitat amb la rebuda que en Harry va tenir a Hogwarts, amb el suport incondicional de totes aquelles persones...    

 “"Albus Severus," Harry said quietly, so that nobody but Ginny could hear, and she was tactful enough to pretend to be waving to Rose, who was now on the train, "you were named for two headmasters of Hogwarts. One of them was a Slytherin and he was probably the bravest man I ever knew”  

I sí, jo també vaig  cridar un "Ja era hora!" amb la "declaració" del Ron a l'Hermione i em vaig sentir orgullosíssima de tots els personatges de la saga, començant per en Neville i acabant amb en Draco. I evidentment també em vaig sumar al crit de felicitat i d'alegria de tot Hogwarts al descobrir que Harry Potter havia guanyat. 

En resum, el millor final de tota la història. 

Fins l'epíleg podia dir orgullosa que només havia plorat dues vegades llegint aquesta saga ( Quan en Jem va "morir" i quan vam descobrir que no estava mort.) . I creieu-me, tenint en compte que a la més mínima jo ja m’emociono això era tot un rècord. Però aleshores vaig llegir les 17 pàgines més horriblement precioses de la meva vida. Em van trencar en mil bocins... Al principi vaig començar a plorar de felicitat, d'alegria... perquè "collons" després de tot la Tessa i en Will és mereixien un final feliç! La part del nom del seu primer fill em va matar... en aquells moments vaig sentir una alegria tan infinita com mai n'havia sentit cap altra llegint.

 "I take your hand, brother, so that you may go in peace. 
Will had opened his blue eyes that never lost their colour over all the passing years, and looked at Jem and then Tessa, and smiled, and died, with Tessa's head on his shoulder and and his hand in Jem's."  

 Però aleshores la Cassandra va fer passar els anys massa de pressa, i ens van ensenyar escenes que no calien :( Aquí va ser quan vaig començar a veure que la cosa no anava tan bé com em pensava... Va resumir els últims anys de la vida d'en Will en dos paràgrafs. Els paràgrafs més traumatitzants i horribles de la meva vida. Durant la seva mort, amb en Jem tocant el violí, vaig sentir una desesperació i tristesa massa profundes ( Això no pot ser sa de cap manera) . I és que aquells paràgrafs eren  tant emotius, tant horriblement preciosos i trencadors que vaig prometre no llegir-los mai més. Al final però, quan ja no em quedaven llàgrimes vaig veure que potser no era tan mal final, perquè al cap i a la fi, en Jem es va quedar amb la Tessa no?

Zhi yin. Jem had told her once that it meant understanding music, and also a bond that went deeper than friendship. Jem played, and he played the years of Will's life as he had seen them. He played two little boys in the training room, one showing the other how to throw knives, and he played the ritual of parabatai: the fire and the vows and burning runes. He played two young men running through the streets of London in the dark, stopping to lean up against a wall and laugh together. He played the day in the library when he and Will had jested with Tessa about ducks, and he played the train to Yorkshire on which Jem had said that parabatai were meant to love each other as they loved their own souls. He played that love, and he played their love for Tessa, and hers for them, and he played Will saying, In your eyes I have always found grace. He played the too few times he had seen them since he had joined the Brotherhood- the brief meetings at the Institute; the time when Will had been bitten by a Shax demon and nearly died, and Jem had come from the Silent City and sat with him all night, risking discovery and punishment. And he played the birth of their first son, and the protection ceremony that had been carried out on the child in the Silent City. Will would have no other Silent Brother but Jem perform it. And Jem played the way he had covered his scarred face with his hands and turned away when he'd found out the child's name was James.
He played of love and loss and years of silence, words unsaid and vows unspoken, and all the spaces between his heart and theirs; and when he was done, and he'd set the violin back in its box, Will's eyes were closed, but Tessa's were full of tears. Jem set down his bow, and came toward the bed, drawing back his hood, so she could see his closed eyes and his scarred face. And he had sat down beside them on the bed, and taken Will's hand, the one that Tessa was not holding, and both Will and Tessa heard Jem's voice in their minds.
I take your hand, brother, so that you may go in peace.
Will had opened the blue eyes that had never lost their color over all the passing years, and looked at Jem and then Tessa, and smiled, and died, with Tessa's head on his shoulder and his hand in Jem's.”

"  

Tot i així, ara, mentre escribia  m'ha agafat un calfred recordant el final de  l'únic llibre que MAI he pogut tornar a re-llegir. 

 I per acabar tenim un altre final emotiu , potser no tant com l'epíleg de Princesa mecànica, però sí suficient com per que se’m quedés gravat per sempre dins meu.  Quan vaig saber que l'Ícaro moriria em vaig trencar. Recordo que vaig pensar "Era el llibre perfecte i ara va i ho envia tot a la ***** amb això?" . ho vaig trobar tant injust... Però si l'Ícaro no hagués estat com hagués estat no hauria pujat damunt de l'escenari, no s'haurien fet els tatuatges, no s'haurien convertit en germans... Perquè l'Ícaro, va ser, és i serà el "pegamento" de la seva amistat.

 "Daba igual cuánto intentáramos alargar una despedida. Hay un momento en el que se pronuncia la última palabra; un momento en el que las manos, los labios o las mejillas se rozan para no volver a hacerlo nunca más. Un instante en el que las miradas se cruzan sabiendo o sin saber que será la última vez que lo hagan. Y después... después solo quedarán los recuerdos y el olvido. Lo único seguro, comprendí entonces, era que, aunque nos separara un océano, un mundo, una vida o un continente, seríamos siempre responsables de los destinos de los demás tanto como del nuestro propio. E igual que una buena canción, en la que las notas encajan como si hubieran sido creadas solo para ella, Leo, Emma, Zoe, Oli, David, Selena, Chris, Camnden, Shannon, Ícaro y todos los que quedaban por llegar, y los que habían pasado ya por mi vida, formaban una partitura que nunca me cansaría de escuchar."

   

Quan va morir, vaig plorar, ( ara mateix no sé quina idea us esteu fent de mi  jeje) evidentment, però ja no era només de tristesa, era d'agraïment, per tot el que els va donar. I perquè sé que ell no morirà mai, que fins i tot jo el recordo i recordaré cada vegada que escolti "Fire Wings".


U S    E S P E R O   A L S   C O M E N T A R I S!